Coses del cansament

Sembla estrany,
però quan estàs cansada,
però cansada, cansada... l'humor varia.

No canvia del tot,
només varia una mica,
o potser més q una mica...

La qüestió és q...
No sóc jo,
o treu una part de mi, q no és la q més m'agrada:
l'apàtica,
la cascarràbies,
la iaia grunyona....

Ecks!! , no m'agrado gens així!

Espero,
desitjo,
agrairia  enormement,
un bon descans
o si més no, una mena d'alleugerament de la situació...

Q necessito alliberar-me d'aquest estat,
és ben cert!!

I ARA PENSAVA...

Ai les decepcions!
Q  en podria dir...
doncs q... ens les provoquem nosaltres mateixos!
per crear-nos espectatives
i és per aixó q ens acabem decepcionant i volguent-nos estirar els cabells per rucs
o no deixar de ser ingenus o,
ves a saber pq i el q se'ns hagi pogut passar pel cap.

I després d'aquestes reflexions tan i taaaaaaan profundes,
vaig a seguir amb el q estava fent.

Apa doncs, q vagi bé!

Montse:

Dilemes de mal pagador.

Tinc un dilema.
De fet no n'és un de sol, són varis,
però n'hi ha uns quants que estan entrellaçats, potser perquè es creen quan intento respondre les qüestions que em faig.

Em venen dies diferents, per no dir estranys.
D'aquells que no estic massa acostumada a tenir i em preguntava com afrontar-los i en el cas de triar una opció, si aconsegueixo triar-la, amb qui ho hauria de compartir? 
Quina de les possibles opcions és la més indicada?
A quina li tinc més ganes?

I llavors:
tots aquests dubtes no voldran pas camuflar aquesta por que sempre em va rondant? 

Ja hi som!!
Quasi sempre arribo a la mateixa conclusió.

D'on collons ve aquesta maleïda por?

Encara no...

Encara no tinc clar si la sensació que tenia ahir és pel què va acabar passant.
Encara no he fet net, encara sento alguna cosa a la boca de l'estómac, però més lleu.

Ahir,una persona que sempre he trobat adorable i una mica estrambòtica, va decidir que ja en tenia prou d'aquesta vida i es va treure la seva.

Desitjo q hagis trobat allò que buscaves.
Recordaré els teus somriures adorables.
Bon viatge Ricard.
Si a mi m'ha dolgut tant, no vull ni imaginar com estaran tots aquells q tant t'estimen.

Montse.

Les mirades parlen més q les paraules.

Quan em mires,
se'm passen moltes coses pel cap,
per la pell,
per les entranyes...
Crec sentir la teva veu 
q em xiuxiueja a cau d'orella 
i em diu tot allò 
q voldria sentir dir-me.
Potser imagino més del compte.
Segurament deixo volar massa il·lusions, 
i q, segurament, no me les crec del tot,
o potser faig veure q no me les crec.
I m'encantaria creure-me-les,
i encara més, 
fliparia si fossin reals.

Montse.

Esforç inhumà.

Possiblement, 
aquella situació es tornaria a repetir 
més d'una vegada. 
Compartir bones estones,
riure plegats,
destinar-se mirades desitjables...
Un joc d'adolescents q,
potser,
haurien d'haver abandonat en l'adolescència.
Aquella q  havien viscut amb il·lusió,
aquella q els agradaria tornar a viure,
amb l'experiència adquirida durant trenta anys,
aquella q ara els frenava de fer quelcom 
q els agradaria als dos.
Aquella q, aquell petó de comiat, 
els havia fet apropar més q mai 
a la comissura dels llavis 
i la mirada demanava perdó 
per la covardia admesa per ambdós.

Els humans són ben estranys, 
la por els venç a cada pas q donen 
i, molts cops, ni se n'adonen.

S'estimen i els fa por allò q senten de sempre.

Montse.

LA JUSTÍCIA NO ÉS JUSTA

Amb el pas dels anys me n'he adonat de moltes coses:
-q la vida no és de color de rosa, si més no, en comptades ocasions.
-q no hi ha res q resulti etern, per molt q ens agradaria.
-q la felicitat, realment, ens l'hem de currar.
-q la imatge q ens fem de la majoria de les coses, no és real.
-q els diners no donen la felicitat, però ajuden a respirar més tranquils.
-q un món de fantasia, és millor q el món real, en moltes ocasions.
i tantes, tantíssimes altres coses q m'hi podria passar el dia enumerant.

En conclusió: 
el q podem creure q és just, possiblement no existeix, 
i per això puc arribar a creure q la justícia no és justa.
Potser també pq qui, teòricament són els estendards de la justícia, 
resulten ser els més parcials del món mundial i fins i tot corruptes.
La gent en qui hauriem de confiar per tirar endavant el nostre poble, 
ens demostra a diari q no són de fiar i se'n foten a la nostra cara, 
sense ni un alè de respecte.

Per sort, també he après q d'entre tota aquesta "suposada" merda 
(i dic suposada entre cometes, pq no vull creure q tot és merda) 
hi ha coses, moments i gent q valen molt la pena,
i vull gaudir-ho, ho vull viure...

Ja estic divagant de nou, no és cap novetat,
però hi ha moments q la vida no dóna per més,
i pot donar per molt.