Encara no...

Encara no tinc clar si la sensació que tenia ahir és pel què va acabar passant.
Encara no he fet net, encara sento alguna cosa a la boca de l'estómac, però més lleu.

Ahir,una persona que sempre he trobat adorable i una mica estrambòtica, va decidir que ja en tenia prou d'aquesta vida i es va treure la seva.

Desitjo q hagis trobat allò que buscaves.
Recordaré els teus somriures adorables.
Bon viatge Ricard.
Si a mi m'ha dolgut tant, no vull ni imaginar com estaran tots aquells q tant t'estimen.

Montse.

Les mirades parlen més q les paraules.

Quan em mires,
se'm passen moltes coses pel cap,
per la pell,
per les entranyes...
Crec sentir la teva veu 
q em xiuxiueja a cau d'orella 
i em diu tot allò 
q voldria sentir dir-me.
Potser imagino més del compte.
Segurament deixo volar massa il·lusions, 
i q, segurament, no me les crec del tot,
o potser faig veure q no me les crec.
I m'encantaria creure-me-les,
i encara més, 
fliparia si fossin reals.

Montse.

Esforç inhumà.

Possiblement, 
aquella situació es tornaria a repetir 
més d'una vegada. 
Compartir bones estones,
riure plegats,
destinar-se mirades desitjables...
Un joc d'adolescents q,
potser,
haurien d'haver abandonat en l'adolescència.
Aquella q  havien viscut amb il·lusió,
aquella q els agradaria tornar a viure,
amb l'experiència adquirida durant trenta anys,
aquella q ara els frenava de fer quelcom 
q els agradaria als dos.
Aquella q, aquell petó de comiat, 
els havia fet apropar més q mai 
a la comissura dels llavis 
i la mirada demanava perdó 
per la covardia admesa per ambdós.

Els humans són ben estranys, 
la por els venç a cada pas q donen 
i, molts cops, ni se n'adonen.

S'estimen i els fa por allò q senten de sempre.

Montse.

LA JUSTÍCIA NO ÉS JUSTA

Amb el pas dels anys me n'he adonat de moltes coses:
-q la vida no és de color de rosa, si més no, en comptades ocasions.
-q no hi ha res q resulti etern, per molt q ens agradaria.
-q la felicitat, realment, ens l'hem de currar.
-q la imatge q ens fem de la majoria de les coses, no és real.
-q els diners no donen la felicitat, però ajuden a respirar més tranquils.
-q un món de fantasia, és millor q el món real, en moltes ocasions.
i tantes, tantíssimes altres coses q m'hi podria passar el dia enumerant.

En conclusió: 
el q podem creure q és just, possiblement no existeix, 
i per això puc arribar a creure q la justícia no és justa.
Potser també pq qui, teòricament són els estendards de la justícia, 
resulten ser els més parcials del món mundial i fins i tot corruptes.
La gent en qui hauriem de confiar per tirar endavant el nostre poble, 
ens demostra a diari q no són de fiar i se'n foten a la nostra cara, 
sense ni un alè de respecte.

Per sort, també he après q d'entre tota aquesta "suposada" merda 
(i dic suposada entre cometes, pq no vull creure q tot és merda) 
hi ha coses, moments i gent q valen molt la pena,
i vull gaudir-ho, ho vull viure...

Ja estic divagant de nou, no és cap novetat,
però hi ha moments q la vida no dóna per més,
i pot donar per molt.

Amics de gamberrades

El subconscient és un trapella q juga males passades per divertir-se.
Segurament és amic del sr. Murphy,
i els dos s'afavoreixen de tal manera q la millor manera q troben per passar l'estona és "putejar" la gent d'aquesta manera:
l'un,fent creure coses q no són
i l'altre,portant SEMPRE la contrària.
Ja ho diuen,ja:
Déu els crea i ells s'ajunten.
Què hi farem!
Resulta q la vida és així!!

Una nit qualsevol de febrer

Foscor, amb la tenuïtat de dues lamparetes;
solitud, per ara agraïda;
fredor...però... és clar, estem a febrer!
L'enyorança de la llar de foc q em xiuxiueja secrets amb la musicalitat d'algunes espurnes.

Em venen tantes coses al cap...
alguns records agradables...

El fum d'una espelma ja consumida...,
l'alenada d'uns cigarreta fumada amb calma...,
el glop del vi d'una copa...
Estones memorables.

Amb algunes paraules encallades,saturades,
sense saber ben bé quan deixar-les anar,
ni l'ordre,
ni el volum.
Sabent a qui dirigir-les, volent, en part,
no fer-ho i tenir la certesa q no ho puc callar gaire més.

Com dir certes coses sense ferir cap mena de sentiment?
Seria pitjor permetre construir castells en l'aire.
No ho faré.

Montse.

Reordenant.

Sempre he estat somiatruites
i molts cops m'ha costat separar la realitat 
del q m'agradaria q fos...
així m'ha anat, de trompada en trompada, 
però no em queixo pas, la vida és això i de fet, 
les trompades no han estat tan fortes,
ni q a mi m'hagin fet mal.
Ara procuro no perdre de vista la fantasia
però sense deixar de tocar de peus a terra...
tampoc funciona... 
potser sóc jo q no crec gaire en mi,
o q la por em bloqueja de tal manera q
no em deixa veure q no e dono oportunitats...
No ho sé...
El q està clar és q no diré q sento allò q no sento.
No és just, ni per mi, ni per a qui li digui el q no és... 
procuro anar de cara i quan no ho faig,
senzillament m'amago...

M'amago entre lletres, inventades si, 
però barrejades de la realitat q m'envolta.
No sé si ara mateix m'estic enganyant a mi mateixa, de nou...
El q sí sé, és q... em sap greu, em dol q,
a pesar d'intentar-ho, hagi acabat fent mal...
Perquè aquest sentiment de culpabilitat?

Com diu Sabina, i d'altra gent, suposo:
el meu cor i el meu cervell no tenen res a veure,
van totalment per separat.

Collons!!

Montse.

Desaparèixer...

Hi ha moments q necessito desaparèixer, 
no per res en concret, 
senzillament desaparèixer,
sense donar cap mena d'explicació,
sense tenir-la...
fer-me invisible per una estona,
unes hores o algun dia...

Què seria de mi si no desaparegués 
de tant en tant entre les boires?
Què seria de mi si no tornés?

Necessito desaparèixer,
no preguntis perquè...
ni jo ho sé...
No és res greu,
només q m'agrada fer-me invisible...

Montse.

La platja.

La platja m'agrada, sempre m'ha agradat.
Ara m'agrada d'una altra manera,m'agrada en calma, en solitud, potser en solitud acompanyada.
M'agrada anar-hi de tant en tant, i ara fa temps q no hi vaig... potser d'aquí uns dies m'hi apropi,em ve de gust, em ve força de gust.
Potser en dia q hi vagi trobi alguna cosa interessant... seria bo,oi?

No puc evitar somiar truites!
Sempre he fet igual,perquè hauria de fer-ho diferent ara? 

D'aquí tres dies tornaré a passejar prop les onades, a escoltar la seva melodia, a seure a la sorra i embrutar-me tota...

M'agrada la platja.

Montse.