Foscor, amb la tenuïtat de dues lamparetes;
solitud, per ara agraïda;
fredor...però... és clar, estem a febrer!
L'enyorança de la llar de foc q em xiuxiueja secrets amb la musicalitat d'algunes espurnes.
Em venen tantes coses al cap...
alguns records agradables...
El fum d'una espelma ja consumida...,
l'alenada d'uns cigarreta fumada amb calma...,
el glop del vi d'una copa...
Estones memorables.
Amb algunes paraules encallades,saturades,
sense saber ben bé quan deixar-les anar,
ni l'ordre,
ni el volum.
Sabent a qui dirigir-les, volent, en part,
no fer-ho i tenir la certesa q no ho puc callar gaire més.
Com dir certes coses sense ferir cap mena de sentiment?
Seria pitjor permetre construir castells en l'aire.
No ho faré.
Montse.
Hi ha instants meravellosos en una vida que dure això, instants. No cal deixar anar paraules quan aquell que les rep ja les coneix. No hi ha paraules que fereixin si es pensen amb honestedat i sense enganys. I aquell que sap tot això no pot enfadar-se, sinò admirar-te. I tenir-te en gran estima.
ResponEliminaCertament,em quedo amb les paraules i fets viscuts amb sinceritat.
Elimina