Reordenant.

Sempre he estat somiatruites
i molts cops m'ha costat separar la realitat 
del q m'agradaria q fos...
així m'ha anat, de trompada en trompada, 
però no em queixo pas, la vida és això i de fet, 
les trompades no han estat tan fortes,
ni q a mi m'hagin fet mal.
Ara procuro no perdre de vista la fantasia
però sense deixar de tocar de peus a terra...
tampoc funciona... 
potser sóc jo q no crec gaire en mi,
o q la por em bloqueja de tal manera q
no em deixa veure q no e dono oportunitats...
No ho sé...
El q està clar és q no diré q sento allò q no sento.
No és just, ni per mi, ni per a qui li digui el q no és... 
procuro anar de cara i quan no ho faig,
senzillament m'amago...

M'amago entre lletres, inventades si, 
però barrejades de la realitat q m'envolta.
No sé si ara mateix m'estic enganyant a mi mateixa, de nou...
El q sí sé, és q... em sap greu, em dol q,
a pesar d'intentar-ho, hagi acabat fent mal...
Perquè aquest sentiment de culpabilitat?

Com diu Sabina, i d'altra gent, suposo:
el meu cor i el meu cervell no tenen res a veure,
van totalment per separat.

Collons!!

Montse.